VICENS PLANAGUMÀ, JOSEP
L'Artificier: poemes en prosa reivindica l'actualitat del gènere transgressor de la poesia en prosa. Evoca una biografia simbòlica d'un constructor d'artificis, artifici entès com a ampliació notable del real i no pas com antònim de real o veritable, en pinzellades d'una forta intensitat, des de la infantesa fins a la senectut.
Separat ja de la bella prosa poètica, el poema en prosa, com a gènere dins el gènere de la poesia lírica, ocupa un lloc en la modernitat ja des de l'aparició dels llibres ben emblemàtics d'Aloysius Bertrand i de Charles Baudelaire. Així ho confirmen tots els tractadistes.
De fet, la sospita que pot existir poesia sense versificació i versificació sense poesia era ja present en el Segle de les Llums, segons explica el poeta i crític D. Sam Abrams, i no ha fet més que créixer d'aleshores ençà. No oblidem que el gènere compta entre els seus conreadors a Rimbaud, Mallarmé, Max Jacob, J.V. Foix, A. Bartra, Brossa, etc. O amb Charles Simic, guanyador del premi més preuat dels Estats Units, el Pulitzer de literatura, amb una obra que recull poemes en prosa titulada: The World Doesn't End.